L’AMISTAT
Hi
havia una vegada una nena de nou anys, de cabells rinxolats que tenia una mica
de por. Era el seu primer dia en una escola nova.
Ja
feia un any que jo anava en aquella escola i recordava el meu primer dia així
que vaig decidir acostar-me a la
Maria perquè no se sentís sola. Vam
estar parlant i em va explicar que li agradaven molt els gossos i que de gran
li agradaria ser veterinària. A l’hora del pati vam estar jugant a pilota i ens
vam divertir molt. A les dues ens agradava molt la xocolata, les xuxes i els
gossos. Mica en mica, ens vam anar fent més i més amigues. Jo tenia una millor
amiga que es deia Abi i vaig fer les presentacions :
-
Maria, aquesta el l’Abi ,la meva millor amiga , si vols pots jugar i dinar amb
nosaltres.
Amb
els pas del temps les tres ens vam convertir en millors amigues; al pati
parlàvem de les nostres coses, ens inventàvem balls, jugàvem.... era molt
divertit !!!
Van
passar el mesos i l’Abi ens va donar una
noticia que ens va fer entristir molt:
“Els
meus pares han decidit de tornar al Perú per sempre més “ - ens va dir
sanglotant. “Ja no ens veurem més”
Les
tres ens vam quedar abraçades plorant, no podíem parar de plorar.
Quan
l’Abi va marxar ens va regalar una polsera com una que ella tenia. Així les
tres tindríem una cosa igual. Vam quedar que quan fóssim grans aniríem al Perú
a visitar-la i que cada dia ens enviaríem “whattsapps”.
Sovint
la Maria i jo parlem de l’Abi i sempre riem recordant les estones que vam
passar. I és que les amigues són això ; algú a qui pots explicar secrets, algú
que quan estàs trista et fa riure, algú que sempre està al teu costat.
Shaina
Agcaoili
AULA
ACOLLIDA
EL ZOO
Quan anava al zoo vaig veure un paper que deia que els
animals del zoològic estaven educats. Quan vaig arribar, vaig preguntar si era veritat el que deia aquell
paper i si podies tocar tots els animals que vulguessis. Jo no tenia 50 euros,
però sí tenia 20 euros. Jo no tenia 30 euros, però els necessitava. Un home
milionari em va donar 50 euros perquè volia i repartia i repartia a gent pobre.
Ja que tenia 70 euros però faltava una cosa. Quin animal agafar per tocar-lo...
i vaig pensar que el meu animal preferit és el lleopard de les neus. El vaig
tocar al lleopard de las neus i es va fer de nit. No hi havia ningú al zoo! El zoo estava tancat i
no podia sortir-ne. Hi havia un guarda del zoològic que vigilava si els animals
no sortissin del zoo. Em vaig amagar en un lloc que deia “perill”. Quan em vaig
adonar que hi havia un lleó, la porta estava oberta i el vent va fer que la
porta es tanqués. Vaig obrir l'altra porta... Però hi havia un tigre! No estava adormit! Em vaig esperar on estava
el lleó adormit i va venir un gos gran a lladrar. Estava molt espantat. El lleó
es desperta i em diu: “Tens molt bona pinta , no m'agraden els humans“. També
altres animals van dir això i em van dir que eren d'altres països i volien
sortir del zoo. Un guarda va obrir la porta i el lleó el va espantar el
milionari va anar al dia següent al zoo i em van donar molts diners per portar
tots els animals al seu lloc. Al final tots els animals van anar als paisïs
d’on venien: lleóns, jaguars, ossos, serps, etc. Em vaig quedar molt content.
Dennis Alvarado
POLICIA ANGLESA
Un
dia, en una comissaria a Londres, va haver un incendi i la gent va haver de
anar-se'n. Aquell dia volien tornar però no van poder perquè la comissaria
estava destruïda.
Com
que l'empresa tenien molts diners cada persona va ajuntar 100 lliures i
l'empresa 500 lliures.
En
un descampat van construir la comissaria.
Just
aquell dia va haver-hi un cas.
-Qui
està trucant?-va dir el cap.
-Un
home que diu sobre un cas important a Itàlia, és de la “FIVE-0”(5.0), de
Hawai.-diu en Zach.
-I
ara qui està trucant?Eh?-va dir el cap avorrit.
-Una
dona que diu el mateix cas a Itàlia de la RIS- va dir en Zach espantat.
Al
següent dia va venir dos helicòpters, un deiaa FIVE-0 i l'altre RIS.
-Hola!-van
dir tots.
-Hola!,però,
què feu vosaltres aquí?
-Hem
vingut per un cas a Itàlia d'uns dolents que han posat una bomba,i volen
assassinar a molta gent.
-D...Doncs...Doncs anem, eh, no?
-D'acord,
d'acord, doncs, anem-nos.
-S...sí,
anem!
Quan
van arribar a Itàlia.
-Molt
bé: 5.0, a l'esquerra; RIS, a la dreta; anglesos, al davant!!!
-És
aquesta porta.- diu el cap.
-Ah!
Aixeca la mà o disparo!!
-Però
si sóc jo, Zach!!
-Ui,
que ximple que sóc. He,he!
Quan
van arribar a l'habitació on és la bomba, un de la 5.0 diu:
-Massa
silenci, algú ens està espiant.
-Sí,
allí, a l'armari!!
-Obriu-lo,1,2,3
iiii JA!!!
-Vosaltres,
emporteu-vos-el.
-Ja
,ja, no tant ràpid, si us moveu la faré explotar .Hi,hi!!
PUM
Oh,oh!!!!
-Vosaltres
aneu a barallar-vos, jo desactivaré la bomba.
-Ah, d’acord.
-Cap, estem guanyant!
-Molt
bé!
-Com
es desactiva?
-El
cable negre!
-Ai!
Ai! Tres,dos,u!!! Desactivat!
-Siii!!!
A celebrar-ho...
Jesús Asanov
A LA RECERCA DEL PRIMER TIGRE ALBÍ
Era un dia a la selva blava quan
de sobte vaig sentir un sorollet: “Grarrr grarrr”. Era un tigre. Vaig
apropar-me per veure'l i, quan el vaig trobar,se’n va anar corrents.
Vaig inspeccionar la zona i vaig
trobar un borrissol de pèl blanc: era el primer tigre albí del món! No m'ho
podia creure.
Vaig decidir anar a buscar-lo,
per això vaig trucar als meus amics del centre de rescat dels animals:” Ring,
ring” va sonar el telefon del Pablo:
-Diguim- va dir en Pablo.
-Necessito un bon cientific per
buscar un tigre albí - vaig dir jo.
-El primer tigre albí! Vinc de
seguida - digué el Pablo molt excitat.
-Espera Pablo, necessito uns
músculs per passar els obstacles de la mare natura, digues-li al Leo que vingui
i també a en Isaac i en Carlos, necessito uns bons conductors i bons tirant amb
escopeta de dards traquil·litzants,ah, i també crida a en Dennis necessito a
una persona que sàpiga molt d'animals- vaig dir-li.
-Dacord els ho diré- i va penjar.
Al cap d'unes hores ja estavem
tots reunits els sis amics enmig de la selva. Després d'hores i hores de
conduir ens van atacar un exèrcit d'inques! Haviem d'anar per les lianes així
que vam agafar tots els equips en les nostres esquenes i vam gronxar-nos per
les lianes. Després ens vam trobar un riu ple de piranyes i caimans, però hi
havia un pont penjant de fusta i vam decidir creuar tots junts molt ràpid, però
se'ns van caure una mica de provisions. Després el pont es va trencar. Més tard
vam descobrir que un grup de persones volien el tigre igual que nosaltres i vam
haver d'anar més de pressa. Més tard ens vam trobar un sistema de coves molt
llarg i per allà ens vam perdre i vam trobar un ós. El Carlos i l'Isaac van
suggerir adormir-lo, però en Dennis va suggerir parlar amb ell. Ens va dir per
on havíem d'anar i nosaltres li vam demanar que si es trobava a unes altres
persones les espantés i així ens vem desfer dels que volien vendre la seva
pell. Al final el vam trobar amb...tota una c de tollaigres albíns! Els vam dir
que només els punxaríem per treure una mica d’ADN per fer més tigres blancs.
Ells van acceptar i vam fer centenars i milers de diferents animals albíns.
Samuel Balué
EL MEU SOMNI
Hola
! Fa tres anys vaig tenir un somni molt xulo i a la vegada estrany.
Es
tractava sobre mi i els meus cosins: estavem jugant tranquil·lament i de sobte
vam aparèixer en un altre país. No sabíem res, però la gent parlava en un altre
idioma: aquest país era França. Vam
caminar per les ciutats de França i una altra vegada ens vam transportar a un
altre país. Un altre cop no sabíem res
però per la forma de parlar de la gent
vam saber que érem a Itàlia i vam caminar…
Després
no sé com vam aparèixer a Mart, el planeta vermell i podíem respirar sense
oxigen i no ens va passar res perquè no portàvem vestit espacial i va ser molt
divertit, tot i que a la vegada avorrit perquè no hi havia parcs, només veies
el terra vermell. I un altre cop ens vam transportar: ja ens estavem estressant
de tant viatge!
Aquesta
vegada vam aparèixer a Saturn: “Oooooh!”, vam dir impressionats pels seus
colors i els seus anells, però com és un planeta de gasos només flotàvem i ens
vam apropar als seus anells i feia un soroll perquè les roques dels anells
xocaven contínuament.
Pero
com això era un somni estava dormit i ja
era l´hora de llevar-se: va sonar el despertador, ja eren les set del matí.
Vaig anar a l´escola i per la tarda els meus cosins van anar a berenar a casa
meva i els hi vaig contar el somni i els va agradar molt i des d’aquell dia vam
voler viatjar a l´espai i conèixer tots els planetes.
Jhonatan
Bolaños
HEM DE SALVAR EL MÓN
Hola,
sóc en Tom, un oceanògraf una mica despistat però estic content.
M´agrada
molt bussejar, nedar i explorar. Ara us contaré el que va passar quan era jove.
Una vegada, estava per la costa fins que vaig veure un tauró, mort, amb
ferides, etc. Vaiera el malson mess g buscar pistes. No, ninguna però hi havia
un arpó que estava tot clavat de l´esquena fins al pit. Vaig plorar molt fins
que vaig decidir fer alguna cosa.
Van
passar tres anys, vaig fer un vaixell i
apa! Per tot el món! Primera parada,
Grècia, Atenes. Temples, temples, temples, pescadors...Espera, he dit
pescadors? Terrible, pescadors y moltissims d´ells. Això no és tot! Vaig trucar
al Greenpeece per demanar ajuda, i van dir que sí. Tres hores van passar però
no podíem fins que em van dir:
-Serà molt complicat, ves-ten a un altre lloc.
No
volia, però després vaig decidir que sí. Segueixo el meu viatge amb dolor.
Segona
parada, Egipte, el Caire. Això era una guerra. Peixos, balenes, dofins, etc.
Morts!! Però hi havia supervivents! Gràcies a Déu!! Vaig
posar
un
tanc d´aigua súpergegant i vaig salvar 879.353 peixos, però 2.752.446 van morir. Quina pena! Això per a mi era el malson mes horrìble la
meva vida!
Tercera
parada, Djibouti. Preciós però hi havien un munt de peixos flotant.
Vaig
preguntar a un senyor. I va dir això:
-La
contaminació va matar peixos, molta gasolina.
Però
vaig veure un peix de la multitud que estava viu. Me´l vaig quedar ,i el vaig
anomenar ´´Solet´´.
Quan
vaig trucar al Greenpeece, no donava senyal. Estaven a la presó! Això era
terrible! Com que un grup contra la contaminació a la presó! Els havia de
salvar. Tres dies van passar, a la mitjanit, anava secretament a la comissaria
de l´inspector. Els vaig rescatar! Pero males noticies, les patrulles ens
perseguien! Vam agafar el “Rainbow Warrior,” un vell vaixell i vam anar a
Barcelona i es va acabar la història... Que no tinc bona memòria perquè tinc 84
anys...
però
he visitat molts llocs, sempre... sempre el mateix quadre... no vull fer
memòria.
Troba
qui és el responsable de fer aquesta destrucció i salva el mòn!
Lorenzo Cairo
L’AVIÓ
AVENTURER
Una vegada un pilot es va decidir
a viatjar per tot el món i es va preparar tot. Al dia següent va enlairar-se i
va començar l'aventura: primer va viatjar al Perú, va aterrar i, com havia
acabat el combustible va aterrar i es va quedar uns tres dies.
Es va anar a un hotel per
esmorzar i dutxar-se i va anar a un lloc popular, el mont Machu Pichu, on hi
havia moltes persones.
Després d’això va anar a un
restaurant a menjar i un altre dia va viatjar a Bolívia, on hi havia un amic.
Va anar a la casa de l’amic iva dormir- hi.
I després va visitar Copacabana i
va menjar peix, i estava deliciós. Després va compra un penjoll de record i es
va cansar i va dormir a la casa de l’amic.
I l ‘avió el va tenir amb
gasolina. I també va anar al seu lloc favorit, que és Paris perquè allí està la
Torre Eiffel, i va veure la Torre Eiffel i va dir:
-Quines vistes mes impressionats!
I es així la història de l'avió
aventurer.
David
Castillo
DOS SUPERHÉROIS
Hi
havia una vegada un noi que tenia poders i combatia el mal a l'espai que va
protegint tots els planetes de l'Univers. Però un dia es va trobar amb un
problema molt gros: un asteroide que es dirigia al braç d'Orió, al Sistema
Solar, a la Terra!!! Va anar corrents fins a la terra per frenar-lo i ho va
aconseguir.
El va trencar en un milió de minipartícules!
Però...el van debilitar de tota la seva força i …
Va
caure a la Terra com una bola de foc!!!
I
pum!!! Va fer un cràter enorme a la
Terra, en un camp de futbol. I tota la gent astorada pel que havia passat!!!
Estaven
tots confosos no sabien què fer.
Van
venir cientifics de tots els paisos pero ningú podia explicar el que havia
passat:
-Eh!
Tinc una idea!
-Digue’m
quina és noi.- va dir el científic.
-Per
què no l’alliberem de la càpsula que has
construit?
-Què?!!!-
va dir el científic.
-Estàs
boig??!!
-No
el podem alliberar de la càpsula: és molt perillós!!
-Pero
i si no se salva?- va dir el nen tant
innocent.
-Val,
l’alliberaré, però és la teva culpa si destrueix el món.
-Val,
vinga allibera’l.
El
científic li va fer cas i va obrir, i
quan va obrir, el súperheroi va caure a terra i va començar a respirar molt
fort durant uns 30 segons, i el nen va dir:
Hola,
benvigut a la Terra!!
I
amb molta por Va dir el súperheroi:
-Hola,
sóc del planeta...i em dic...
Crec
que no es recorda de res- va dir el nen.
Així
que li va pregar al científic que li ensenyés
tots els costums d’aquest pais i de la Terra sencera per poder
integrarl-o.
I
tot i que no hi hagi un súperheroi a l’espai … Déu sempre ens protegirà.
Isaac Game
UN MAL DIA
Vet aquí un nen que es deia
Víctor que va experimentar el que és “un mal dia”. Ell era d'uns 12 anys i, és
clar, anava al escola, però es va quedar adormit! I encara que va arribar tard
a l'escola, pensava que les coses anirien millor. A l'hora del pati, com no li
havia donat temps de fer els deures, es va quedar castigat. Encara, a la
escola, després de menjar, va anar al pati, i a ell l'hi ha agradava molt jugar
a baralles amb els amics però estava prohibit, el van renyar el monitor i la
directora.
I ja el nen sense cap esperança
va pensar per si mateix:
-Jope, quin pal, aquest “no” es
el meu dia!
A la tarda ja arribant a casa va
menjar el menjar que li havia deixat la mare. Quan... es va recordar del seu
gosset. Havia de treure’ll a passejar! Pobre gos!
En el passeig, el nen va veure
que el seu gos era massa petit per jugar amb el altres i com al costat hi havia
un parc de nens amb més espai el va portar.
Quan de cop i volta el seu gos
era damunt d'una nena petita!! I, sabeu què?
Quan el pobre nen volia agafar un
home GEGANT el va empentar i, li va donar un cop i el nen va caure a terra. Ja
el nen molt espantat va agafar el seu gos i va demanar perdó. L'home, cridant,
va dir:
-No! De cap manera, que ha
mossegat a la meva filla.
La mare, molt espantada va dir et
posarem una “DENÚNCIA”.
El nen va suggerir parlar i la
dona va cooperar. El nen va al·legar que l'home l'havia empentat i li havia
donat un cop a la cara quan,la dona, revisant la filla es va adonar d'una cosa.
La nena no estava ferida, només espantada. En aquell moment tant el nen com la
dona i l'home es van disculpar i el nen, encara molt espantat per la
experiència, però molt feliç es va adonar que mai s'ha de perdre l'esperança.
Angeli Game
LA CONTAMINACIÓ
Hola, em dic Rebeca, i us explicaré una història que va
canviar la meva vida.
Anava una tarda tranquil·lament per la platja quan, d cop
i volta, em vaig trobar una tortuga amb un plàstic enganxat a l’aleta i no
podia nedar. Vaig anar corrents a ajudar-la i l’hi vaig treure. Me’n vaig anar
a casa pensant “qui pot fer aquestes coses?”
Al dia següent, jo i la meva escola anàvem d’excursió al
bosc i vaig veure el plàstic de les llaunes al coll d’un ocellet. El vaig
agafar i li vaig treure del coll, i se’n v anar volant.
Després li vaig dir a la professora: “professora, m’he
trobat un ocellet amb un plàstic, qui pot fer aquestes coses?” i la professora
em va dir: “ai, Rebeca, ai ai, ai, què no ho saps”” i li vaig dir: “doncs, no”.
Em va dir la professora que la desgràcia la fem nosaltres. Jo li vaig dir: “de
debó que ho fem nosaltres?”“Sí”, va dir la professora.
Em vaig anar a casa molt enfadada i tota l’estona estava
pensant que nosaltres fem aquesta burrada. Tota enfadada vaig pensar que moren
animals indefensos per culpa nostra. Però si algú pogués canviar la ciutat
seria molt per a mi. Em vaig quedar pensant... Vaig dir: “l’alcalde!”
Sense esperar més vaig escriure-li una carta.
Hola, senyor alcalde, sóc la Rebeca,
Li comento que ahir em vaig trobar una tortuga amb un
plàstic a l’aleta i avui m’he trobat un ocellet amb el plàstic de les llaunes
al coll! Això, ho veu, son innocents i hi ha molts animals que moren per culpa
nostra. Si us plau, si pot fer alguna cosa., perquè per a mi els animals són la
vida. Espero que ho hagi entès.
Atentament, Rebeca
Gràcies
I em va respondre:
Ho sento molt, però Rebeca, no puc fer res; si vols
parlar amb mi, pots venir al meu despatx
Atentament, l’alcalde
Llavors, de la tristesa que tenia pels animals i que
l’alcalde no podia fer res em vaig posar a plorar, però vaig anar al seu
despatx i em va dir:
-Ho sento, Rebeca, però no puc fer res.
I jo li vaig dir:
-Però tu ets qui mana, pots salvar aquests animals.
-Ho sé, Rebeca, però a la ciutat i ha molta gent; digues
com puc fer-ho!
-Doncs redactant una llei per no contaminar.
-Ho provaré, gràcies, Rebeca!
-De res, alcalde!
Al dia següent, l’alcalde va anunciar la nova norma i
tothom va acceptar i gràcies a Rebeca la ciutat vivia sense contaminació. Tot
era al es papereres o las contenidors i els animals estaven sans i estalvis.
Doncs aquesta és la meva història i em van nomenar la
millor sense contaminar. Aquesta història va canviar la meva vida.
I recordeu, no contamineu!
Raquel Lobato
EN MURRI
Hi havia una vegada un gat que vivia sol
al carrer. Aquest gat es deia Murri. Un
dia, en Murri tenia moltíssima gana i no
trobava menjar ni a la brossa ni a ninguna part. Anava caminant i
caminant. De sobte, feia una olor com a
sopa. En Murri va seguir aquella olor
fins arribar en aquell lloc on feia aquella olor a sopa. Sabeu què? Era una
casa on agafaven animals refugiats. En Murri va entrar i li van donar de menjar
i van cuidar-lo. Una nena que tenia 8 anys se'l va voler quedar. Aquesta nena
acabava de complir anys i va ser la millor sorpresa per a ella; poder-se'l
quedar. Al cap d'un any aquest gat va morir, la nena va anar a on estava el gat i va començar a plorar a sobre
del gat. De sobte, el gat va reviure i la nena es va alegrar com mai. I conte
contat aquest conte ja s'ha acabat.
Jon López
LA CIUTAT A LA LLUNA
Sóc un astronauta i faig molts
viatges a la Lluna. Us explicaré per què. Un dia, la NASA em va enviar a la
Lluna per primera vegada. Jo estava contentíssim perquè seria la desna persona
en anar a la Lluna.
Però la gent estava trista perquè
ens podria passar alguna cosa, però jo vaig dir que tots tornaríem. La gent es
va emocionar amb les meves paraules i van confiar en mi. El meu company em va
dir que d'aquesta ens en sortiríem i que tornaríem vius i feliços.
El dia de la sortida estava
nerviossíssim, però em vaig calmar. Després vam pujar al coet i vam
escoltar...10,9,8,7...era el comptador de sortida! Fins que va arribar a zero.
De cop i volta va començar a moure's tot i a sonar ffffffff...
Nosaltres ja sabíem que estàvem
volant però no ens podiem treure el cinturó fins al cap d’una hora. Després vam
arribar a la Lluna. Vam sortir de la nau molt lentament i ens vam agrupar.Vaig
parlar dels extraterrestres però em van dir que no existien. M'ho vaig pensar
per un moment i tenien raó. Era impossible!I Vam començar a caminar per la
Lluna fins trobar una cosa molt estranya. De lluny és podien veure moltes llums
passant superràpid.Ens vam apropar a les llums fins descobrir el que passava.
Eren cotxes per una carretera! No m'ho podia creure, pensava que era
impossible! Vam seguir la carretera, que ens va portar a la ciutat on vivien uns
extraterrestres. Després vam entrar a la ciutat i vam fer molts amics perquè
parlaven el nostre idioma. Vam tornar a la Terra i ningú ens va creure però li
vam dir que era veritat,que ens tornéssin a la Lluna per demostrar-ho i van
acceptar.
Vam anar i els i vaig dir a els
meus amics que em donessin alguna cosa per demostrar-ho. Un noi és va oferir
per anar a la Terra i jo vaig acceptar.
El noi va pujar a la nau i és va
espantar i li vaig dir que no passaria res i va confiar en mi. Estàvem a la
Terra i per fi la gent s'ho va creure. Va sortir de la nau i va començar a
tossir. No sabíem què passava, però...s'estava ofegant! El vaig tornar a la nau
i és va calmar. Li vaig preguntar què li passava i em va dir que la Terra
estava contaminada i ho vaig dir als científics. Els científics em van dir que
era impossible arreglar la Terra,que estava massa contaminada.Llavors ens vam
anar una altra vegada a la Lluna per tornar el noi. Els hi vam explicar per què
no podien anar a la Terra i ens van entendre. Van dir que la Terra estava massa
contaminada
per als extraterrestres i que no
tornarien a anar-hi. Els vaig dir que els aniria a visitar de vegades i que
intentariem no contaminar el món.
Ens vam anar i jo estava molt
preocupat pel món perquè algun dia moriríem per la contaminació.I per això vaig
moltes vegades a la Lluna per visitar als meus amics.
Dilan Martínez
EL MÓN SECRET
Hola amics i amigues, com heu vist al títol, es parla d'un món secret,
però per a mi es un món extraordinari. I... mare meva! La meva porta de la meva
habitació no era la meva; era molt bonica i daurada, amb perles i diamants.
Com que no,
molt sorpresa obviament, vaig entrar per aquella porta tant bonica i endevineu
què hi havia:, hi havia animals, sí, ,animals però no animals normals sinó
animals que parlaven i caminaven a dos peus. Em vaig sorprendre moltíssim i
alegrar-me a la vegada. Aquells animals semblaven molt contents i molt
divertits, estaven cantant i ballant, ,peró al fons hi havia animals que no
semblaven gens contents, al contrari, no estaven ni cantant ni ballant, estaven
tristos i enfadats. Em vaig apropar més i més a ells fins que vaig veure que
eren animals salvatges i em va venir alguna idea al cap de per què estaven sols
i tristos, perque eren salvatges i als altres animals els feia por jugar amb
ells! Segurament, vaig pensar mentre anava a parlar amb ells, i els vaig dir:
-Hola, com us dieu? Que feu aquí tot sols?
-Hola nena, la veritat és que no tenim nom.
-Ah no?-els vaig preguntar.-I per què?
-Doncs com que aquí els noms es donen per la selva i
a nosaltres no ens van donar nom perque pensaven que ja tenim nom ens
apoderariem del nostre món perquè li feiem por a tothom.
Els meus pensaments circulaven i no podien trobar
una solució perquè, ara pensant, aquests animals no són gens perillosos després
de parlar amb ells. Ara faltava parlar amb els altres.
-Hola.-Li vaig dir a una tortuga.
-H-h-h-o-o-l-l-a- em va contestar.
-Senyora Tortuga, vostè sap el problema d'aquests
animals?
-Sí, és clar, ens volen menjar, fer-nos mal i
apoderar-se del nostre món.
-No!- li vaig contestar.
-No, els, encara que siguin salvatges no os faran
res! Vosaltres no els coneixeu!
-A h,no?- em va dir la tortuga.
-Ells us prometen que seran bons.
-Bé, provarem.
I així es com es va resoldre aquest petit problema i
per ajudar-los em van regalar un collaret màgic amb forma de cor que es per
complir desitjos.
Van arribar els JOCS FLORALS
i vaig destitjar guanyar , i sí, vaig guanyar amb aquest poema:
ELS MEUS AMICS
Els meus amics divertits,
que
també són molt eixerits,
i
jo els vaig ajudar
quan
en problemes van arribar.
Mai
els deixaré
si
un problema s’ ha de resoldre.
Nikol Minkova
EL NOI PENEDIT
En
un poble molt llunyà, hi havia un gos petit , afectuós i molt bo que no tenia
amo. Per això el seu pelatge estava enredat i brut i els ulls plens de
lleganyes. Per protegir-se del fred,s’aixoplugava a les cases .
Un
dia va entrar a una casa on hi vivia un noi molt dolent que es divertia maltractant
els animals . Quan el noi dolent va veure el gos, va començar a pegar-li cops
amb un pal de fusta. El pobre gos estava mort de por!!!
El
noi de la casa del davant en veure el que estava passant, va anar ràpidament a
ajudar el gos i en veure que no podia fer gaire cosa , va trucar a la policia.
El
gos va caure al terra, ferit i adolorit però va poder aixecar-se i , per
defensar-se, va mossegar el noi.
Va
arribar la policia i van arrestar el noi i el pobre gos va acabar a la gossera.
Ningú no el volia adoptar.
Mentre
va estar a la presó, el noi va canviar, va adonar-se que aquella manera de ser
era terrible i ell no volia ser dolent. Va decidir que d’ara en endavant, seria
bo amb els altres i amb els animals, en tindria cura i els estimaria .
Quan
va sortir, va anar a la gossera a comprar un gos. Es va enamorar d’un gos pelut
que se li va acostar amb la cua entre les cames. Semblava un gos trist, que
busqués una persona que l’estimés !
-
Aquest serà el meu gos – va pensar sense adonar-se que justament aquell gos era
el gos a qui ell havia pegat mesos enrere.
El
va abraçar , se’l va emportar a casa i el va estimar. Tots dos van ser molt
feliços.
Lucia
Montes
AULA
ACOLLIDA
ELS
MÚSICS
Hi
havia una vegada un matrimoni, en Julián i l’Esmeralda ,que viva al camp.
Tenien quatre fills; una noia , la Flor, un noi , l’Albert i uns bessons que es
deien Sebastián i José. Eren molt pobres.
Tots
els germans es van criar al camp i van patir moltíssim. Cada matí s’havien de
llevar a trenc d’alba, preparar-se l’esmorzar i anar a treballar al camp fins
que començava a ser fosc.
Un
dia els pares van regalar al José una harmònica i a l’ Albert una guitarra; els
nois van agrair el regal i van començar a tocar. Van decidir que cada tarda
tocarien junts.
Al
cap d’un temps, van haver de canviar de casa; van agafar les poques coses que
tenien, les van posar al carro i van anar cap a la ciutat. Van comprar una casa
molt vella, els llums no funcionaven , les finestres no tancaven , hi havia
rates per tot arreu ... però, havien de conformar-se amb això!
Malgrat
tot, els germans van seguir tocant cada tarda.
Una
tarda, van trucar a la porta, era un desconegut :
-
qui està tocant aquesta música tan bonica? – va preguntar.
-
Els meus fills – va respondre en Julián orgullós.
-
Em dic Victor i m’agradaria ajudar als seus fills, són molt bons amb la música
i es mereixen una oportunitat! Demà hi ha un concert a la plaça i ells hi
podrien participar.
L’endemà
tothom els va aplaudir i es van fer molt famosos .
I
així va ser com la música dels nois els va ajudar a sortir de la misèria .
Brayan Monzón
AULA
ACOLLIDA
PIRATES DEL PERÚ
Hi havia una vegada uns pirates
del Perú que navegaven amb el seu vaixell gran per aconseguir tresors, fins que
un mariner va dir al capità del vaixell :
- Vaixell a la vista!
-Van armats? -va dir el capità.
-No, capità!
-Tenen tresors?
-Sí, capità!
-Tinc una idea, atacarem el
vaixell i agafarem les seves coses.
- Bona idea capità!
Així els pirates del Perú
aconsegueixen riqueses destruint vaixells, però una vegada un vaixell de
1.000.000 de metres també destruïa vaixells, però com el vaixell dels pirates
del Perú era més petit, el capità es va desmaiar de gran que era aquell vaixell
i va sonar l'alarma i el mariner va dir:
-Què faig? Aquell vaixell ens
farà en trossets amb els seus canons d'alta tecnologia.
Mentre que els mariners
preparaven els canons, l'amic del capità estava pensant:
-Què faig? És veritat, aquell
vaixell te un punt dèbil: és el timó! Vaig a utilitzar el canó a veure... visca
ha fet boooooooooooooom!
Va explotar el vaixell. Després
el capità es va despertar i el seu amic li 'ho va conter tot i el capità es va
posar tant content que van fer una festa amb el tresor.
Adrián Nole
AMICS
EN EL SOFRIMENT
Usvull presentar una nena
moltsimpàtica que es diuMarta. Marta és una nena que li estanfenbulling. A ella
li fan molt de mal això, perqueestàmalament. Quanvol jugar ambelsseuscompanys,
no li deixen i la rebutgen. Un dia, va arribar un nennou, li van fer el mateix
que a Marta. Ella els va plantar cara
i,quanelscompanys es van retirar, ella lidigué:
-Estás bé?
-Si, gracies.-va dir el nen.
-Com et dius?
-Em dic Marc,
i tu?
-Jo Marta. Com es que a tu també et
fan bulling?
-No ho sé, se'nriuen de mii
emdiuenlleig.
-A mi empassa el mateix.-va dir Marta.
-Amics?-va dir Marc.
-Amics!
Un dia, quanestaven a la classe de
llengua, la professora va dir que haurien de fer en grups, un treball sobre el
bulling. Llavors en Marc i Marta van fer un treballestupend.Els
van posar un 10, excel·lent!
EL BULLING
El bulling es moltmalvat.
Elsnens se sentensols.
Es volensuïcidar.
No atenen a les classes.
Aquí volem que no hi hagibulling.
Aixó va afectar elsaltrescompanys i a
l´escolaja no hi va havermésbulling!
CesiaPatiño
ELS TRES POLICIES I
EL LLADRE BO
Hi
havia una vegada que hi havia un lladre i 3 policies.Els tres policies volien
prendre el lladre però no sabien que aquell lladre no erá dolent:,era bo!
Un
dia, el lladre, que es deia Artur, va anar a comprar. De sobte, els 3 policies
van començar a correr darrere d’en Artur.
Com
no tenia més que fer llavors es va amagar a l’Alcampo.
Després
d'això, l’Artur va sortir, va agafar el seu cotxe i es va anar a casa i un
altre cop els 3 policies van començar a perseguir-lo.
L’Artur
va pensar que si el posaven presoner després de sortir no el perseguirien,
llavors va frenar i el van agafar.
Quan
va arribar a la presó,,el van condemnar a 20 anys de presó, el van portar a la
presó i li van donar menjar. L’Artur, anant al pati, es va trobar molta gent:,ell
va veure,un dels presos amb un ganivet a la mà. Va anar corrent i el va
empènyer, llavors van començar a barallar-se. Van venir els guàrdies, i l’
Artur tenia el ganivet:
-Jo,jo,…
no es meu aquest ganivet.
-Sí,
sí, i tant que és teu. És el que diuen tots.
r-No
és veritat; el ganivet és d’ell.
-T’hi
hauriès d’estar 30 anys a la presó per mentir.
L’Artur
no tenia més que fer i l’altre lladre es va salvar pels pèls.
Quan
faltaven 10 anys per sortir, el lladre del ganivet li va dir que l’ajudaria a
fugar-se si matava a l'altre lladre, i va respondre Artur:
-No
penso matar ningú.
-Ah,
no. Senyor guàrdia, vingui.
-Què
vols, lladre?
-Volia
dir-li que...
-Què
has fet, ,t'he dit que no volia matar ningú!
-Ara
els dos estem involucrats.
-No
vull passar 10 anys més a la presó per culpa teva.
-Llavors, què faràs?
-Ho diré als guàrdies.
Després
d'això l’Artur estava a la presó: 1...2...3...4...5 anys li faltaven de presó.
Un
dia, anant al menjador, l’Artur va veure que el lladre estava seguint el
cuiner. L’Artur va entrar i el va salvar, però ba tocar l'alarma.
-Gràcies
no sabia què m’havia passat.
-No
és necessari: jo no sóc un lladre.
-Per
què estàs pres?
-No
paraven de perseguir-me i...
-Que
intel·ligent.
-Què
ha passat.
-Un
altre cop tu?
-Ell
m'ha salvat del lladre!
-Saps
que estàs lliure, pots anar a casa.
Al
final l’Artur va arribar a casa i el lladre es va anar a la presó més temps
I
vet aquí un gat i vet aquí un gos i aquest conte s’ha acabat.
Carlos Pereira
EL SISTEMA SOLAR I EL PLANETA MISTERIÓS
Hi havia una vegada, quan tots els planetes estaven parlant, que van
escoltar un soroll estrany i tots els planetes es van espantar. El planeta
Terra va veure una esfera gran i de més a prop era un planeta! Tots els
planetes es van quedar molts sorpresos. Quan va arribar al Sistema solar,es van
quedar molts sorpresos. El planeta estava molts confós, i això no era el
pitjor: parlava en un altre idioma. Quan el sol va escoltar que hi havia un
planeta misteriós que no era de la mateixa galàxia, el sol va cridar a la Terra
i li va dir:
-Pots parlar amb aquest planeta?
I la Terra va dir:
-És clar que si, jó sóc multilingüe- va dir la Terra emocionada.
La Terra va anar a preguntar- li al planeta i li va dir:
-Com et dius?
El planeta va dir:
-Em dic Rolf, el planeta de les flors. - va dir en Rolf.
I tots els planetes es van quedar molts sorpresos. En Rolf va dir que era
el ancestre de la Terra que era ella en el futur. La Terra es va quedar molt
sorpresa. Tots van dir:
- OH! OH!
Vet aquí un cometa, et aquí un planeta i aquest conte s'ha acabat.
Yara Pérez
EL VIATGE AL PAÍS DE LA MÚSICA
Hi havia una vegada una nena que s'anava de colònies
.Estava molt nerviosa perquè abans havia d’escriure un conte. Ella no sabia de
què fer-lo i el va fer sobre EL VIATGE AL PAÍS DE LA MÚSICA. De sobte, va
sortir llum del seu conte. Més tard, la nena es va adormir i es va trobar en
vàries dimensions. De cop i volta, va travessar una dimensió plena de música.
Llavors, es va trobar amb el pentagrama i li va dir:
-Benvinguda al país de la música.
La nena l iva contestar:
-Qui ets tu? Es pot saber qui ets tu?
Ell va contestar:
-Em dic Pentagrama, i sóc qui ha creat tot això.
La nena va tornar a preguntar:
-Saps com puc tornar a casa?
Ell va dir-li que no ho sabia, llavors la nena l iva dir:
-I com és que heu acabat tots aquí?
En aquell moment va arribar el GRAN PIANO, i va
contestar:
-No sabem com, ni quan ni perquè estem aquí.
La nena molt trista es recolza sobre un arbust.
Van passar molts dies i moltes nits i la nena, molt
preocupada, estava passejant. De cop i volta, es va tornar a obrir una llum que
l iva dir:
-Segueix-me fins al final del món, després puja i després
gira cap a la dreta.
Després es va obrir una altra llum, que li va dir:
-Puja en aquest cavall, que et conduirà a casa teva.
La nena va pujar i va arribar molt contenta a casa
seva i va abraçar a tota la seva
família.
Vet aquí un gos i vet aquí un gat i aquest conte s’ha acabat.
Odrix Pérez
UNA NENA AMB QUATRE
RODES
Fa uns quants anys vaig conèixer a
l’escola una nena que anava amb cadira de rodes. Ella i jo érem molt amigues,
es podría dir que érem inseparables. Però tothom es reia d’ella, perquè no
podía saltar a la corda, córrer…
Jo
sempre la intentaba defensar, fins que un dia em va dir que se n’aniria el
col·legi perquè ningú volia estar amb ella. Jo em vaig posar molt trista i li
vaig demanar a la meva mare si em podía canviar d’escola.
La meva mare em va dir que no, i jo vaig
començar a plorar. No m’ho podía creure!
Després de demanar-li tants cops a la
meva mare, finalment va aceptar. Li vaig dir a la meva amiga i es va posar molt
contenta. Ens canviàvem d’escola la semana que ve!
Al dia següent, quan vam anr a l’escola,
li vam dir a tothom aquella novetat. Va ser molt estrany: tothom es va posar
trist! Potser, al capdavall, tothom l’estimava.
Les dues vam pensar el mateix i al final
no ens vam canviar d’escola.
I us diré una cosa, no s’ha de tractar
malament a la gent, i no es pot jutjar a les persones. Hem de tractar les
persones amb respecte i sense pensar que són fastigoses.
Ada Pernas
ELS QUATRE OCELLS
Hi havia una vegada quatre
ocellets que es deien Pepito, Clara, Sol i Piolín que viatjavenmolt. Una
vegada, viatjant per París, van pujar a la Torre Eiffel, i van dir:
-Quines vistes més boniques!
M'encanten! - van dir tots a l'hora.
Després van anar a Espanya i
sabeu què va passar? Els vaig trobar! Em van començar a parlar com persones
normals! Em vaig espantar. Pepito era de color blau, groc i verd, Clara, blanca
i blava; Sol groc i Piolín del mateix color que en Pepito .Bé, en resum, eren
unes cosetes molt boniques i supermones. Els vaig portar a casa i els meus
papes i la meva germana van dir:
-Que bonics! - van dir tots a
cor.
Després els vaig mostrar tota
Barcelona i els vaig portar a l'Arc de Triomf, al museu, al parc... Ens feiem
fotos a tots els llocs on anàvem, però va arribar el moment que se n’haviend’
anar. Vam estar amb ells com set mesos i en aquells temps vam passar bons
moments. Ells van donar la volta al món i van tornar i tots ens vam quedar molt
contents i així es com va començar la nostra amistat.
Carolina
Quimis
LA REMUNTADA HISTÒRICA
ÉS un partit de Champions del FC
Barcelona contra el Paris Saint-Germain. La Champions té dos partits a partir
dels vuitens de final fins la semifinal. La final és a un partit. El partit de
FC Barcelona contra el PSG eren els vuitens de final. En el partit d'anada een
el Parc dels Princeps en París en el seu estadi va marcar Di María el 1-0,
després Draxler el 2-0, a continuació una altra vegada Di María el 3-0 i
finalment Edinson Cavani el 4-0. Tot semblava perdut per al partit de tornada
en el Camp Nou perquè li havien de fer 5 gols.
Quasi tots ho donavem per perdut.
Va començar el partit a Barcelona i en el minut 3 va marcar Luis Suárez, van
passar els minuts i minuts i el gol no arribava però Neymar va tirar un centre
cap a Iniesta va tirar un taconàs que era un passi-xut i Kurzawa la ficar a la
seva porteria i era el 2-0 en el minut 41' i en el segons temps Meunier va
provocar un penalti sobre Neymar que el va tirar Messi i va marcar i era ja el
3-0. Estàvem a punt de remuntar però Cavani en el minut 51' va marcar per al
PSG.
Amb 3-1 ja semblava tot perdut i
en el minut 88 Di María li va fer falta a Neymar i la va picar i va marcar el
4-1. Faltaven dos gols per guanyar, en el minut 90+1 Kurzawa va fer penalti
sobre Luis Suárez va xutar Neymar: 5-1, Per últim, en el minut 90+5 Neymar la
va centrar i Sergi Roberto es va
desmarcar i va marcar el 6-1.
Tots estàvem saltant d'alegria a sobre hi va haver un miniterratrèmol perquè tots
estavan saltant d'alegria.
Bryan Ramos
EL MINER I EL ROBÍ
BLAU
Hi
havia una vegada un miner normal i corrent que vivia en un poble que es deia
Vilafranca. El miner es diu Wilson i la seva amiga que també treballa de minera
es diu Esmeralda. Un dia, quan ell i la seva amiga estaven caminant fins a la
mina, van trobar un rastre de pols brillant i va dir Wilson:
-Què
es això?
-No
ho sé, però brilla!- v dir Esmeralda.
-Ho
seguim?-On ens portarà?- va finalitzar Esmeralda.
Els
dos amics van seguir el rastre de pols que arribava fins a la mina. Van arribar
a uns dels 10 llocs secrets de tota la mina, van trobar moltíssims minerals
estranys i molt, molt brillants. Van baixar moltíssims metres fins i van trobar
lava!
Feia
molta calor.
Van
seguir baixant i van trobar robís i mirant van veure un robí blau! Això no era
normal, els robís són de color vermell.
Que
estrany! L'agafem?- va preguntar en Wilson.
-Val!-
va dir Esmeralda.
Els
dos va agafar el robí, pero amb tanta força que van fer se’ls va caure a la
lava i els dos van cridar a la vegada :
-No!!!
El
robí no es va fondre, estava flotant a la lava, era màgic!
-Com
pot ser això, és impossible!- va dir sorprés en Wilson.
Esmeralda
es va espantar moltíssim!
Van
agafar lentament el rubí i el van treure
de la lava.
Després
el van portar a una joieria profesional, després el senyor de la joieria el va
examinar i va dir:
-On
heu trobat aquest robí blau?- va preguntar sorprés.
-A
la Gran Mina.- vespondre en Wilson.
-Senyor
, el robí té algun valor?- vpreguntar en Wilson.
-I
tant que en té!
-El
valor es 2.925.490 euros!- va dir molt content el senyor.
Els
dos van dir :
-Això
és molt alt!
-Vaja,
jo creia que no tenia valor!
El
senyor va preguntar:
-Vosaltres
voleu vendre el robí per 2.925.490 euros?
Els
dos van pensar i van dir que :
-NO!!!
-No
volem vendre la maragda, dic el robí.- va dir Esmeralda segura.
-Per
què?- va dir interessat .
-Perquè
sembla que es el l’únic robí blau en tot el món- va dir en Wilson preocupat .
-Adéu, i gràcies!- va dir Esmeralda contenta.
Tota
la gent de Vilafranca van veure el robí i tots el volien.
Quan
en Wilson i l’Esmeralda van arribar a casa van guardar el robí ràpidament ,
perquè els altres no l’agafessin.
Ja
era de nit i tota la gent de Vilafranca es va anar a dormir. Wilson i Esmeralda
van sopar i van tornar a la Gran Mina. Van tornar a baixar però ara amb un vagó
i 2 pics van treure molts minerals com diamants , maragdes, etc... Van vendre
la majoria dels minerals i van guanyar moltíssims diners i van construir un
gran museu on guardarien tots els minerals estranys i màgics. Van guardar el
robí blau en un vidre molt resistent amb protecció il·limitada. Uns dies
després van trobar una maragda blanca que va acompanyar el robí. En uns quants
anys tota la gent de Vilafranca i tots els turistes van visitar el museu i van
veure molts més minerals que abans!
En
Wilson i Esmeralda van ser famosos durant 8 anys!
Si
el primer mineral estrany va ser el robí Blau, com es diu el museu?
T’ha
agradat la història?
Espero
que t’hagi agradat la història, lector.
Leo Salacup
EL MISTERI DE L’AVI
Començaré amb una història que no
creureu, una història impressionant. Era un bonic matí, quan el sol estava
sortint, l'Oriol es va aixecar per veure la bústia. Va obrir la bústia i es va
trobar publicitat, més publicitat i...una carta que deia: “del teu estimat avi
per Oriol”. L'Oriol va obrir la carta i
va començar així:
“Estimat Oriol, sóc el teu avi, Joan Puig, t’he escollit a tu perquè sé que
tu ets valent i sé que confiaràs en tu. El teu objectiu és trobar el que el meu
germà Steven Puig em va amagar,12 mines d'ori 17.012$ . L’única pista que tinc
és que les 12 mines d'or i els 17.012 $ estan a Xile a la ciutat de
Maintenciyo, un poble petit Et
desitjo un bonic viatge.Sort.”
L`Oriol es va quedar pensatiu per la
carta del seu avi, Joan Puig. Però, com els diria als seus pares que havia
d'anar a Xile?
Va anar al despatx del seu pare i li
va dir:
-Pare, has de veure això.
El pare va veure la carta i es va
quedar sorprés.
-Estimat fill, no pots anar sol a Xile
,a sobre, si vaig amb tu, he d'avisar-li a la teva mare.
L'Oriol va anar corrents a buscar a la
mare, l'Oriol va esperar ansiós i... va obrir la porta ...
I el pare estava amb la seva gorra i
la seva pipa i li va dir:”SÍ!” L'Oriol es va posar molt content. Van preparar
les maletes i van comprar els viatges.
El viatge va ser molt tranquil. Van
arribar a Xile i a la seva dreta estava la platja i a la seva esquerra la
muntanya. Al cap de tres dies van arribar a Maintenciyo. Va passar una setmana
i encara no trobaven el tresor. Van passar dues setmanes i encara no el
trobaven, van passar tres setmanes i encara no el trobaven. Anaven de casa en
casa i res. Van passar molts dies i...
... van trobar una casa enorme, El pare va
anar corrents per veure si era la casa de l'avi. El pare va trucar tres vegades
i ningú va obrir la porta. Es va cansar de trucar i va obrir la porta i...
...hi havia una capsa molt petita la
van obrir i no hi havia res. Vam buscar per tota la casa i el pare ho va
trobar! Però no estaven les dotze mines però estaven els 17.012 $. Resulta que 2000 $ eren de la
tieta Maria. Igualment van ser feliços. Així va acabar la història.
Lucía Salazar
LA MÚSICA
La música és un tresor,perquè pots cantar,ballar i fer milions de
coses més. La música et fa feliç o trist, però aquesta història és més que la
música és és...extraordinària.
Una vegada, jo estava a casa escoltant música, era una música
silenciosa i molt lenta. El meu germà va entrar a la meva habitació i va
canviar la cançó i va posar rock. A mi no és que no m’agradi el rock, però no
es que sigui súper súper guai.
Docs, com no m’agradava, em vaig anar corrents de l’habitació.
Vaig agafar el móvil i em vaig anar al
parc. Hi havia uns nois que escoltaven música i als gronxadors uns nens amb
música. Però els grans van anar directament als gronxadors. No sabia si els
anaven a fer mal, però vaig dir: “correu, correu”, i van venir. Per sort, no va
passar res.
Estaven espantadíssims i no sabien on eren ni casa seva ni res,
però els vaig ajudar i se’n van anar a casa seva. Però la música no m’anava
perquè no hi havia wi-fi. Vaig tornar a casa perquè no tenia cascos n ires,
però era tard. Llavors, em vaig adormir.
Al dia següent la meva mare em va dir que podía anar a una escola
de ball i música. Jo em vaig posar a cridar i a saltar d’alegria.
Estavacontentíssima. Era dilluns, però l’escola de ball i música començava
divendres i dissabte.
Quan van pasar aquest quatre diez estaba emocionadíssima. Vaig entrar-hi i hi havia onze nenes i,
amb mi, dotze. Vam fer passos de balli cadascuna
de nosaltres escollia una cançó i la ballava. Em va encantar.
Després de tres anys,era un dia normal de ball, però em vaig
trencar la cama i em vaig anar corrents d’urgències. És que vaig intentar la
roda, però vaig rodar malament i em vaig quedar amb una cama. Vaig plorar i
plorar, però els valents no es rendeixen, sempre que volen un camí el
segueixen.
Així que jo volia ser ballarina, però amb música. Vull ballar
perquè m’apassiona la música i ballar amb música em fa molt feliç.
Després de sis mesos preparant-me perquè és molt difícil ballar
amb una cama, vaig apuntar-me a la mateixa escola de ball d’abans. Estava
contentíssima, però em van dir que no hi havia lloc. Em vaig posar molt rtrista
però vaig decidir ser youtuber i fer vídeos per ensenyar a ballar i que mai et
rendeixis encara que les coses siguin pitjors i pitjors i que cal batallar i
lluitar i no rendir-se.
I aquesta és la meva història de la música i del ball, i mai no
pararé d'escoltar música.
Lidia Zamora
